En l’escenari plantejat en la consulta no resulta d’aplicació l’article 22.8 de la LOPDGDD en relació amb l’article 89.1 del mateix text legal, que fa referència al tractament per part de l’ocupador de dades obtingudes a través de sistemes de càmeres o videocàmeres. En concret no aplicaria l’excepció prevista en aquest article 89.1 quan estableix: “ En el supuesto de que se haya captado la comisión flagrante de un acto ilícito por los trabajadores o los empleados públicos se entenderá cumplido el deber de informar cuando existiese al menos el dispositivo al que se refiere el artículo 22.4 de esta ley orgánica”, ja que el responsable del tractament no és l’ocupador i els possibles afectats pel sistema de videovigilància no són els seus treballadors.
En canvi, la base jurídica de l’interès legítim (article 6.1.f) RGPD, podria habilitar la comunicació de les imatges del sistema de videovigilància de la primera entitat a la segona per tal que aquest adopti les mesures oportunes en relació amb els fets enregistrats.
Igualment, pel que fa a l’obertura d’un expedient disciplinari en base a dites imatges, des del punt de vista procedimental, ha d’existir una actuació prèvia, com podria ser la incoació d’una informació reservada per part de l’òrgan competent, que habiliti i documenti els termes concrets de la petició de comunicació.
Si es fes un acord de corresponsabilitat, entre les dues entitats, que complís amb tots els requisits normatius, inclòs el dret d’informació, de manera que la primera, fos responsable del tractament amb la finalitat de videovigilància previst a l’article 22 LOPDGDD (seguretat) i la segona, fos responsable del tractament amb la
finalitat prevista a l’article 89 LOPDGDD (control laboral) es podria considerar que el tractament s’adequa a la normativa de protecció de dades.